Per què ja no és impossible que Marine Le Pen guanyi (però no guanyarà)

La pregunta més repetida que em fan els meus coneguts aquests dies, atribuint al corresponsal una capacitat d’oracle que jo no li reconec, és “però Marine Le Pen no pot guanyar, no?”
Jo els responc que, poder, estrictament, pot guanyar, cosa que provoca una reacció entre sorpresa, escèptica i temorosa dels meus interlocutors.

Sé que és una hipòtesi molt improbable, però ha deixat de ser impossible, com a resultat d’una suma de factors que resumeixo esquemàticament.

28fbbf2adc7549e95608b3720f63e75c5117978a67c224469d2e538ff4e6c564

1. El final del “front republicà”.
Aquell cordó sanitari que el 2002 va deixar en un 17,79 per cent  Jean Marie Le Pen s’ha anat afluixant, fins a trencar-se. Després de la primera volta, no hi ha hagut un reagrupament de tots els partits per barrar el pas al Front Nacional. Hi ha dos moviments d’aquest període “entre voltes” que canten les exèquies d’aquell front republicà.
El primer és l’acord que ha aconseguit Marine Le Pen amb Nicolas Dupont-Aignan, líder de Debout La France, partit gaullista, conservador, respectablement “republicà”. És un tomb històric: per primera vegada, el FN és soci d’una altra formació política, i el seu líder es prepara per ser primer ministre amb Marine Le Pen.
El segon senyal l’ha donat Jean-Luc Mélenchon, líder de la França Insubmissa, evitant demanar el vot per a Emmanuel Macron, posició ratificada després per una consulta entre la militància. Dos terços dels seus seguidors no estan disposats a votar l’exministre. Tot i que Mélenchon exclou el vot a Marine Le Pen, aquesta posició és molt diferent de la que va sostenir fa quinze anys, quan defensava, a peu i a cavall, el vot per Jacques Chirac contra el patriarca de l’extrema dreta.


2. La normalització del FN

No són només els partits els que assumeixen el FN com una peça més del tauler polític. Al carrer, aquesta vegada no hi ha hagut massives manifestacions espontànies de ciutadans horroritzats la nit de la primera volta. Els mitjans, és cert, proclamen, tret d’excepcions, els efectes demolidors d’una presidència de Marine Le Pen. Però fomenten permanentment, no només en període electoral, el debat sobre l’agenda que plantegen els dirigents de l’extrema dreta.
A diferència de Jacques Chirac el 2002, Emmanuel Macron legitima la seva rival acceptant participar en el debat cara a cara amb ella. També és clar que, ara, hauria estat vist com una reacció estrafolària i se l’hauria acusat de falta de coratge, una de les etiquetes que li penja constantment el FN.
El procés de “desdiabolització” ha donat els fruits esperats. El FN forma part del paisatge polític i fins i tot passa l’examen de la gestió, governant onze municipis. Anar a un miting del Marine Le Pen no és trobar-se en un aplec de caps rapats i vells nostàlgics. Hi ha gent de totes les generacions, de totes les condicions socials i de tota procedència. Hi és menys representada, és veritat, la pluralitat ètnico-cultural.

3. El programa social i econòmic
No és casualitat que bona part dels alcaldes frontistes s’hagin imposat en feus de llarga tradició socialista i comunista. El tàndem Marine Le Pen-Florian Philippot ha transvestit el Front Nacional en un partit atractiu pels votants clàssics de l’esquerra. L’abolició de la polèmica llei del treball, la defensa de les amenaçades 35 hores setmanals o la jubilació als 60 anys són alguns dels hams que inclou el programa populista que permeten superar l’esquema de la divisió esquerra-dreta. La dialèctica se situa, segons Marine Le Pen, entre patriotes i globalitzadors.

4. L’efecte dels atemptats
Quan els francesos són preguntats sobre quin dels dos candidats creuen que està més capacitat per lluitar contra el terrorisme i per defensar la seguretat, responen molt majoritàriament que Marine Le Pen. Sorprenentment, després que 230 persones hagin mort per la violència jihadista en atemptats en aquest quinquenni, la qüestió de la seguretat no ha tingut un protagonisme central en la campanya, fins l’atemptat dels Camps Elisis. El vot de la por té molts registres, i sentir propera l’amenaça el pot fer créixer. És veritat que les enquestes no han detectat que l’expectativa de vot de Marine Le Pen hagi crescut a conseqüència de l’atac, però escric aquestes ratlles en dimecres, i encara falten quatre dies per a la segona volta.

5. El context internacional
L’historiador François Durpaire em deia en una entrevista que hi ha una “tempesta perfecta” que afavoreix Marine Le Pen, que té en el marc internacional un dels seus vectors principals. És simplista i caricatural, potser, pensar que perquè Trump s’hagi imposat als Estats Units o perquè els britànics hagin optat pel Brexit, Le Pen hagi de guanyar a França. Però en política hi ha un intangible impossible de calcular: les “dinàmiques”. I no es pot obviar que hi ha una dinàmica internacional determinada, en què els populismes guanyen terreny i els lideratges unipersonals, amb perfils antisistema s’imposen. En un món de Trumps, Putins, Erdogans, Kadzinskys i Orbans, molts francesos poden optar per posar el poder en mans de qui té el perfil més adequat per enfrontar-s’hi. El tancament nacional, el proteccionisme i la intransigència figuren en l’agenda internacional i en el programa de Marine Le Pen.

6. Un rival que convida a l’abstenció
Emmanuel Macron és un producte polític tan insòlit i tan carregat d’incerteses que provoca dues reaccions contradictòries: per una banda l’entusiasme dels qui li compren una proposta “positiva” plenament dins el sistema, però amb formes i cares noves, allunyades dels partits clàssics. Per l’altra, l’enorme desconfiança derivada de la seva ideologia “flou”, dels dubtes sobre la seva independència dels lobbys i poders financers, de la seva trajectòria mínima o de la sospita de ser una mena de cara “B” del denostat François Hollande. Només una tercera part dels que diuen que el votaran ho fan per convicció. Per a la resta, és un mal menor. L’opció “ni-ni” pot marcar un rècord en aquesta segona volta, i l’abstenció podria ser la més alta de la cinquena república, mentre que l’electorat de Marine Le Pen estarà absolutament mobilitzat. A més, el 8 de maig és festiu a França, es commemora la victoria en la Segona Guerra Mundial, i el pont pot ser un incentiu més per faltar a la cita amb les urnes.

Dit tot això, el sentit comú i qualsevol anàlisi seriosa conclou que no, que Marine Le Pen no guanyarà. No sembla que s’hagin d’equivocar totes les enquestes, ni que s’hagi d’emportar tots els vots del 18 per cent d’indecisos. Segurament aconseguirà un
resultat històric, amb una diferència inferior a vint punts, quan el seu pare va quedar a més de vuitanta de Jacques Chirac el 2002. Aquest no és un mal escenari per a la presidenta del Front Nacional, que pot marcar-se, per edat (48 anys) i per progressió electoral, l’objectiu del 2022 per culminar un assalt a la presidència que a diferència de Macron, haurà tingut un llarg recorregut. També Mitterrand es va haver de presentar tres vegades abans d’aconseguir-ho.

(Aquest post ha estat publicat a l’apartat “Anàlisi” del portal http://www.324.cat

Marine i Macron, duel físic

Amb aquests dos cartells, Marine Le Pen i Emmanuel Macron miren directament als ulls dels francesos per demanar-los el vot. Són els cartells de la segona volta, els que pretenen llançar el missatge més profund, definitiu, allà on s’ho juguen tot, i per això ni un detall s’ha deixat a l’atzar.

870x489_affichesok

Tothom que ha analitzat les dues fotos coincideix que l’opció més conservadora és la del favorit. Emmanuel Macron sap que les enquestes diuen que va vint punts per davant.  No cal prendre riscos amb una imatge que tingui connotacions de cap tipus. N’hi ha prou amb el rostre del candidat i un missatge simple, que evoca obertura i unitat i que, com diu el semiòleg François Jost, rescata el terme “França”, no deixa que el patriotisme sigui monopoli de la seva contrincant.

Macron aspira a guanyar “per la cara”. No per la indefinida ideologia que anima el seu programa, ni pel seu raquític currículum polític, ni per la tendresa de l’organització que l’acompanya, el moviment “En marche” creat fa un any i format per una gran majoria de nouvinguts. El mèrit del candidat és haver sabut identificar-se  amb la innovació, la joventut i una difusa esperança que els seus contrincants dels vells partits ja no encarnen.

Ni en la indumentària, ni en el fons de la imatge, ni en el seu tractament hi ha res d’especial, res d’interpretable o que tingui dobles lectures. Els retocs imprescindibles acaben d’arrodonir un retrat del candidat amb expressió semi-somrient i submergit en apaivagadors tons blavosos.

També el blau predomina en el cartell de Marine Le Pen, gràcies a la seva jaqueta. Blau marí, marine, que subratlla la identitat de la candidata. Per cert, hi ha una norma a França que prohibeix que els tres colors de la bandera apareguin alhora en la propaganda electoral.

La composició de la figura de Marine Le Pen és, per a molts experts en imatge i comunicació política, forçada.  Mig asseguda en una taula, en actitud d’escoltar, amb les mans suaument entrelligades, el cap lleugerament tombat i una mirada directa… La Le Pen desafiant, sarcàstica amb periodistes i adversaris, qualificada sovint d’ordinària, intenta aparèixer com una dona que inspira confiança i proximitat i que fins i tot ha adquirit un cert glamour.

Vestida com una executiva, expressa la seva capacitat de gestionar, de resoldre amb eficàcia els problemes del país. Vol presentar-se com una dona preparada, amb recursos, que ens rep en una biblioteca, en un ambient de coneixement i de treball. En el lema s’evita l’imperatiu, que sempre té una lectura autoritària i s’utlilitza l’infinitiu, més neutre.

Però el que fa únic el cartell de la candidata del Front Nacional és que porta faldilla i mostra part de la cuixa i el genoll. El seu equip ha donat a entendre que és un missatge adreçat als musulmans, en època de burkinis i vels integrals. Marine le Pen porta quasi sempre pantalons, no es posa arrecades i no acostuma a subratllar la seva “feminitat” en el sentit clàssic del terme. Però aquesta vegada ho fa. Davant un candidat jove i atractiu físicament  com Emmanuel Macron, no evita el duel de l’estètica.

La batalla de la segona volta sempre és política, però per primera vegada en la Cinquena República és també física. Ho afirma Philippe Moreau-Chevrolet, expert en comunicació política: “Marine Le Pen apareix, com Macron, molt retocada. Les arrugues han estat esborrades i sembla que la silueta s’ha afinat. Tots dos busquen la seducció”

Ens trobem amb dos candidats interessats en deixar els aspectes ideològics en segon terme. L’oferta són ells. Les sigles dels seus partits són obviades. Ja fa temps que Marine Le Pen diu que ella no és la candidata del FN, sinó una candidata a qui el FN dóna suport. Ella és Marine, res més. El cognom, maleït, també ha desaparegut. “Le Pen” resta. La marca és Marine.

La candidata de l’extrema dreta va a totes. Ella i els seus semblen immersos en una campanya compulsiva. Però no tenen pressa. Marine ha superat en vots i percentatge el resultat històric del patriarca del 2002 en la primera volta i ho tornarà a fer en la segona. Per edat (48 anys) i per trajectòria, li queda, almenys, una altra oportunitat, d’aquí cinc anys.

 

El “futur desitjable” de Benoît Hamon

hamon

Benoît Hamon compareixia davant els seus seguidors, la nit de la seva elecció com a candidat socialista a la presidència de França, amb la mà al cor. Aquest gest, gens espontani, vinculat a l’eslògan de la campanya “fer bategar el cor de França” l’ha repetit en tots els mitings, acompanyat d’ una expressió d’agraïment i de complicitat. Mirant els ulls d’uns auditoris que han anat guanyant en joventut i en entusiasme a mesura que l’exministre avançava en les enquestes.

A més, el candidat es comprometia invariablement, en tots els actes, a construir “un futur desitjable“. “Désirable”, és l’expressió en francès. La mateixa paraula que faríem servir per expressar un desig físic, carnal, o un anhel superior, que va més enllà de les predileccions quotidianes i més assequibles, que potser s’adiuen més amb el verb “Souhaiter”.

La mà al cor i el futur desitjable, la invocació de les emocions que ha fet singular la campanya d’Hamon. Al costat de les emocions, la il·lusió. No en el sentit més francès del terme “illusion”, que evoca un engany, una idea falsa, sinó el que convida al somni, a la utopia. Que les propostes d’Hamon fossin qualificades d'”utòpiques” per tots els seus contrincants, lluny de llastrar la seva campanya, l’ha impulsat encara més. La “utopia” retornava al llenguatge d’un candidat de l’esquerra tradicional, de l’hiperrealista, possibilista, pragmàtic i responsable PSF, que tan bé personalitzava l’altre finalista, Manuel Valls. L’exprimer ministre ha argumentat fins a l’extenuació contra unes propostes que “amenacen amb dinamitar la credibilitat de l’esquerra”. I tanmateix, els votants han preferit escoltar-les.

He parlat amb força votants i simpatitzants de Benoît Hamon, aquests dies. I la majoria  assumeixen que el seu programa potser és irrealitzable, al peu de la lletra. Molts no veuen clara la proposta estel·lar, la renda universal d’existència, una mena de subsidi mínim que cobrarien tots els ciutadans i que s’implantaria, en un primer moment, entre els joves de 18 a 25 anys, a raó de 600 euros mensuals. I, malgrat els dubtes i reserves, els electors han preferit donar-li una oportunitat. Creuen que “la vella” esquerra, les fórmules polítiques més estandaritzades, ja no responen als nous temps. I, sobretot, no representen una esperança de canviar gaire coses des de l’arrel.

Aquest no és un fenomen exclusiu de França. El politòleg Thomas Guenolé argumenta que, en tot el món occidental, la crisi dels partits socialdemòcrates està abocant o bé a l’emergència d’un líder “altermundialista” – Jeremy Corbin, Benoît Hamon o Bernie Sanders- o bé a la derrota electoral i a la pugna per l’espai d’esquerres amb forces com Syriza a Grècia o Podem a Espanya. El vam entrevistar per a l’edició del Món 324 dedicat a la crisi de la socialdemocràcia. En el programa descrivíem una socialdemocràcia moribunda, ingressada en una UCI imaginària. Però per a Guénolé, ja ha mort, tal com s’entenia fins ara. Argumenta que no ha sabut adaptar-se a una nova realitat per fer front a un escenari en què   el capital, els inversors i el poder financer no són ens concrets, sinó realitats globalitzades menys identificables.

El recorregut d’Hamon és una incògnita. Les enquestes, generosament, han fet pujar l’expectativa de vot socialista al 15 per cent. Si ajuntés forces amb Jean Luc Mélenchon i la seva “França insubmissa” i amb l’ecologista Yannick Jadot, podria acostar-se a un 25 per cent. Una expectativa impensable fa uns dies, que permetria a l’esquerra competir equilibradament amb els altres tres blocs: el de l’extrema dreta de Marine Le Pen, el de la dreta extrema de François Fillon (sempre que el “Penelopegate” no acabi fent-lo caure) i el del “centrisme extrem” d’Emmanuel Macron, que, pas a pas, va guanyant adeptes i pot recollir bona part de vots socialistes que han fet costat a Manuel Valls.

Més enllà de la renda universal d’existència, el programa amb què Hamon promet un “futur desitjable” planteja altres propostes, algunes d’elles insòlites en l’oferta d’un partit  majoritari. Aquí n’enuncio alguns…

  • Derogació de la polèmica llei del Treball.
  • Reducció del temps de treball, amb la perspectiva de 32 hores setmanals
  • Impostos per taxar els robots, que eliminen llocs de treball
  • Permetre que un 1% dels electors (450.000) pugui promoure una llei o la seva suspensió
  • Contractació de 40.000 mestres
  • Prohibir el dièsel a partir de 2025
  • Promoció de l’agricultura ecològica
  • Augmentar el nombre de refugiats acollits a França, implantant “visats humanitaris”
  • Legalització del cannabis
  • Igualació del permís de maternitat amb el de paternitat
  • Lluita contra els disruptors endocrins
  • Prohibició de productes tòxics alimentaris
  • Impantació d’una “brigada de lluita contra les discriminacions”
  • Anar cap a la VI República, reduint el poder del president a favor del parlament.

I per tancar amb una altra llista, la relació de les cançons més inspiradores pel candidat, que es pot trobar, juntament amb més detalls del programa, al seu lloc web encapçalada per Concha Buika!

playlist

François Fillon serà president… o no?

FRANCE-VOTE-PRIMARIES-RIGHTWING

Una de les frases més repetides durant el procés de primàries de la dreta francesa ha estat: “qui guanyi aquestes primàries, será el futur president de la república el maig vinent”. Si bé és veritat que cap analista ni estudi preveu que passin a la segona volta d’altres candidats que no siguin François Fillon i Marine Le Pen, cinc mesos en política és molt de temps. I hi ha una llei no escrita de la tradició política d’aquest país que diu que “aquell qui és favorit en la tardor no ho será en la primavera”. Tot i així, es fa difícil imaginar què pot passar aquests propers temps perquè canvïi aquest pronòstic. Les primeres enquestes després de la nominació vaticinen una victòria clara de l’exprimer ministre davant la líder del Front Nacional en aquest cara a cara.

L’extrema dreta a França s’ha nodrit durant quinze anys de vots procedents tant de la dreta com de l’esquerra tradicionals. Els primers, electors conservadors que no trobaven en Chirac o Sarkozy receptes prou radicals, podrien tornar ara a escoltar el discurs desacomplexadament dretà de François Fillon, que incorpora en el seu ideari la defensa de la família tradicional i de les arrels cristianes de França i Europa. Hi ha una bona bossa de vots “en préstec” al Front Nacional d’electors que comencen a estar cansats de veure com el sistema electoral majoritari a dues voltes impedeix al partit de Marine Le Pen d’ocupar espais de poder importants. Aquesta vegada podrien fixar-se en un programa que no és menys “de dretes” que el del Front Nacional en matèria econòmica i social. El vicepresident del FN, Florian Philippot en critica la “brutalitat” per a les classes mitjanes i baixes, i diu que Fillon és “Margaret Thatcher amb 30 anys de retard”.

L’altra qüestió és si funcionarà, com el 2002, el “front repúblicà”. Si els electors d’esquerres votaran Fillon i el seu programa, que conté el final de les 35 hores setmanals, l’eliminació de 500.000 llocs de treball públic, la privatització de bona part de la sanitat, retallades en l’impost de societats i l’eliminació de l’impost sobre les grans fortunes. No és imaginable que la direcció del partit socialista no recomani la reedició d’aquell “cordó sanitari” que ha funcionat també en les eleccions municipals i regionals per barrar el pas al FN, però s’haurà de veure si els votants el segueixen.

La dretanització del panorama polític que representa la victòria de Fillon deixa lliure un ampli espai centrista. El voldrà ocupar Emmanuel Macron, l’exministre d’economia, el candidat genuïnament “nou” en aquestes eleccions que evita definir-se “ni de dretes ni d’esquerres”. Però també el candidat socialista, segons qui aconsegueixi la nominació. Un Manuel Valls que ha arribat a especular amb l’eliminació del terme “socialista” del seu partit i que parla sovint de superar una esquerra “antiquada” hi podria trobar un terreny on ampliar els marges de l’univers clàssic de votants socialistes. Però, en aquest moment, ni Valls és candidat, ni se sap si Hollande repetirà, ni sembla que cap miracle pugui situar una opció d’esquerres en la segona volta.

Cal esperar a veure com surten els socialistes de les seves primàries (el 22 i 29 de gener) i com s’acaben articulant les forces –amb Jean Luc Mélenchon a l’esquerra de l’esquerra, amb el candidat ecologista Yannick Jadot…- per poder fer-ne un diagnòstic més afinat. I, amb tots els elements damunt la taula, caldrà analitzar fredament si el principi de la física política francesa “és impossible que el Front Nacional s’imposi en la segona volta” és una llei universal i permanent, o si és tan relativa com la de la impossibilitat de la victòria de Donald Trump.

Coluche, la gosadia del còmic que va voler ser president

fullsizerender3

El  19 de juny va fer trenta anys de la mort de Michel Colucci, “Coluche”. La moto que portava es va encastar contra un camió, en una carretera de la Provença, prop d’Opià. No s’havia posat el casc, perquè el trajecte que feia era curt.

Aquell dia circulava a menys de 60 km/h, malgrat que li agradava la velocitat. Havia batut, el 29 de setembre de 1985, el rècord mundial de velocitat en un circuit italià (252,086 km/h). La moto amb què ho va aconseguir, una Yamaha 750 cc, rep els visitants de l’exposició que l’ajuntament de París ha organitzat per recordar la figura d’ aquest humorista que va jugar a l’escàndol i la provocació, va saber riure’s de tot amb un llenguatge “groller, però no vulgar” -deia ell-  i va arribar a ser candidat a la presidència de la república.

colucheexpo3

D’origen humil, banlieuard amb pocs estudis -va deixar l’escola als catorze anys- i orfe de pare des dels tres anys, durant l’adolescència va tenir més d’un problema amb la policia, implicat en  petits delictes. Va tastar tot tipus de feines, des de cambrer a florista, però el seu interès s’orientava cap a la música i l’espectacle. Canta pels carrers a canvi d’unes monedes fins que s’integra en el grup que funda el cafè teatre “Cafe de la Gare”, en plena ressaca del maig del 68.

Al “cafè teatre”, Coluche comença a descobrir-se com a humorista. Va ser l’inici d’una carrera que el portaria a tocar tots els gèneres i mitjans. Forma part de la troupe de les revistes satíriques Hara Kiri (un estil d’humor tan incorrecte que avui potser no es publicaria) i Charlie Hebdo, participa en nombrosos programes de televisió i de ràdio i intervé com actor en nombroses pel·lícules. Arribarà a aconseguir un premi Cèsar com a millor actor el 1984 per “Tchao Pantin”, curiosament amb un paper dramàtic, representant un personatge turmentat i marcat per l’alcohol i la droga, com si fos un reflex de la seva vida real. Ell mateix reconeixia que era de natural excessiu, i que si li agradava una cosa, s’hi abocava en excés.

L’humor de Coluche era implacable, irreverent, càustic. Incorrecte, diríem avui, també. No se’n salvava res ni ningú. La imatge del ximple vestit amb els pantalons de peto ratllats i una samarreta groga que diu les coses pel seu nom adquireix una popularitat creixent Els seus monòlegs eren editats en disc i es convertien en supervendes.

coluchepeto

El 30 d’octubre de 1980 fa un pas que marcarà la seva vida: convoca una conferència de premsa per anunciar que es presenta a les eleccions presidencials de 1981. Feia una crida al vot dels “bruts, els alcohòlics, els drogats, els joves, els vells, els artistes, les lesbianes, els presoners, els bojos, els transvestits, els excomunistes…”. El que semblava d’entrada una broma es va anar convertint en una pedra a la sabata per a la política convencional. Sobretot quan els sondejos van arribar a donar-li una intenció de vot del 16 per cent. El sistema va reaccionar: les televisions van començar a fer-li el buit i els diaris  publicaven informacions negatives, amb la intenció de desprestigiar-lo, fruit d’investigacions i documents filtrats pels serveis d’intel·ligència i la policia. Ell defensava el seu dret a presentar-se: “jo faré política mentre els polítics no deixin de fer riure. Els polítics fan el mateix que jo, però sense posar-se el nas vermell” deia. François Mitterrand, el candidat socialista que, en la seva tercera candidatura tenia possibilitats, finalment, de guanyar, hi veia un element distorsionador del vot d’esquerres. La dreta s’escandalitzava quan “faltava al respecte” als símbols nacionals, retratat amb un plomall i un llaç tricolors com a única vestimenta.

coluche-nu

La pressió per fer-lo fora de la cursa electoral va coincidir amb l’assassinat d’un dels seus col·laboradors, René Gorlin. Dos trets al cap. Fins que no es va saber, setmanes més tard, que la seva dona n’era la responsable, el crim semblava relacionat amb la campanya presidencial de Coluche. Ell mateix va rebre amenaces de mort. Tot plegat, massa per a un candidat a qui l’aventura se li estava tornant massa costosa, en termes personals.

En va sortir amb el matrimoni trencat i abocat a la beguda i les drogues. Es va establir a Guadalupe, on el va seguir la companya del seu amic Patrick Dewaere, que se suicidaria amb l’escopeta que ell mateix li havia regalat. El pou en què s’ensorra Coluche sembla definitiu. Però se’n surt. Potser el personatge ha canviat: és en aquest moment que esdevé actor dramàtic i guanya el Cèsar. I el 1985 promou l’associació “Les restaurants du coeur”.

5mm8mx-hc

“Les restos du coeur” sorgeix a partir de la mobilització internacional davant la fam a Etiòpia. Els cantants i artistes francesos van enregistrar fins i tot una cançó intentant emular “We are the world” dels astres dels Estats Units. Coluche hi participa. Però es veu empès a actuar també a favor de la gent que passa fam a la mateixa França. I aconsegueix engegar un gran moviment que distribueix menjar i ajuda (habitatge, roba, estudis…) als sectors socials amb menys recursos.  Era, en certa manera, el seu retorn a la política: “quan vaig presentar-me com a candidat els feia por, als polítics. Ara, amb els “Restos”, el que senten és vergonya”.

Aquell accident de moto de la primavera del 1986, sobre el que s’ha especulat, per cert,  si realment va ser un accident, va impedir que Coluche veiés com la seva idea creixia i s’escampava. 70.000 voluntaris participen en les campanyes dels Restos, que han distribuït fins ara més de 2.000 milions d’àpats. I sens dubte és la part del llegat del personatge que l’ha convertit en un nom quasi venerat, fins i tot per aquells contra els quals ell combatia. Va ser un “anti-sistema” avui reivindicat pel sistema.  L’olfacte polític de l’alcaldessa Anne Hidalgo l’ha portat a cedir les sales de l’Hôtel de Ville, un dels temples del poder polític establert, al cul del qual Coluche cridava a introduir el dit del mig…

affiche-20

Sexisme i política a la francesa

El sexe i la política són dos conceptes estretament connectats a França. Els citoyens conviuen sense fer gaire escarafalls amb les relacions amoroses -oficials i extraoficials- dels presidents i fins i tot amb la voracitat jutjada de Dominique Strauss-Khan DSK.  Les enquestes encara atorguen malgré tout! alguna possibilitat a l’ex director gerent de l’FMI si es presentés a les primàries per designar un candidat de l’esquerra a les presidencials de 2017. Els “pecats” de la carn han estat suportats fins ara sense gaire cost pels pecadors.

Però aquesta tolerància no serveix ja per amagar una realitat igualment incòmoda: la del sexisme  que degenera, sovint, en  assetjament sexual a les dones relacionades amb la política. Parlamentàries, candidates, funcionàries i fins i tot ministres protagonitzen aquests dies un outing cada cop més nombrós, arran de l’esclat del cas Baupin.

Baupin photo

Denis Baupin, vicepresident de l’assemblea nacional, exmembre d’EELV (el partit ecologista), ha estat assenyalat públicament com assetjador per vuit dones. Ho publicaven simultàniament Mediapart i France Info. Una d’elles, Sandrine Rousseau, portaveu del partit, assegura haver estat acorralada en un passadís, engrapada pel pit per Baupin, mentre intentava besar-la a la boca. Una altra, Elen Debost, responsable de joventut de l’ajuntament de Le Mans, va rebre nombrosos SMS amb comentaris i insinuacions de caràcter sexual. Els fets es remunten a uns quants anys enrere, i per això han prescrit. Però les afectades diuen que han decidit fer-los públics arran d’una fotografia, on Baupin apareixia entre altres diputats, (el segon a l’esquerra) amb els llavis pintats, en una acció de denúncia contra la violència i l’assetjament de gènere. Ho van interpretar “com una provocació”, “com si ens escopís a la cara”.

BAUPIN-ROUGE-A-LEVRES-facebook

A conseqüència de l’escàndol, Denis Baupin ha dimitit del càrrec de número dos de la cambra baixa.  Però a més, Baupin és el marit de la ministra d’habitatge, Emmanuelle Cosse. Més que defensar-lo, ha dit que la qüestió s’ha de resoldre als tribunals. Cosse era la presidenta d’EELV fins que va decidir acceptar, contra l’opinió de la majoria del partit, l’oferta de François Hollande d’entrar al govern. El seu marit també havia abandonat la formació, en desacord per la línia massa antigovernamental. Per això la lectura de venjança política també es pot fer. Però per molt que aquesta sigui legítima, els fets denunciats són els que són, i tothom reconeix ara que els assetjaments de Baupin eren coneguts i silenciats per molta gent.

Baupin-et-Cosse

Però les ofenses sexistes, de paraula i d’obra, que s’estan destapant aquests dies no es limiten a EELV. El ministre de Finances, Michel Sapin, va tenir un “gest impropi” amb una periodista l’any passat, a Davos. Ell reconeix que li va tocar la part inferior de l’esquena. Però segons el llibre “Off Elysée”, Sapin li hauria fet espetegar la goma de les calces, que havien quedat a la vista, damunt la cintura dels pantalons, mentre li deia “però què m’ensenyes…?” quan la periodista es va ajupir a recollir un bolígraf.

Fins i tot una exministra, Monique Pelletier, ha tuitejat que ella mateixa, essent titular del ministeri de les dones, el 1979, va ser agredida per un senador. I es confessa avergonyida per haver callat.

IMG_0426

El masclisme es nota també en determinades actituds col·lectives. En plena sessió de control al govern a l’Assemblea Nacional, la llavors ministra ecologista Cécile Duflot va haver de respondre una pregunta de l’oposició enmig de la cridòria i els comentaris irònics dels diputats sobre el vestit que portava.

Robe-de-Duflot-Non-les-deputes-UMP-ne-sont-pas-machos-assure-Wauquiez

En pocs dies, la petició a internet “levons l’omertà” ha obtingut 15.000 signatures. Pretén denunciar les violències sexuals en l’àmbit de la política i aconseguir que els partits i les institucions es dotin dels instruments adequats per prevenir-les i perseguir-les. La iniciativa l’ha pres Caroline de Haas. Aquesta militant feminista i socialista va engegar fa tres mesos una altra petició “Loi du Travail, non merci”, amb 1.321.000 suports fins ara. I és la llavor de la contestació a la reforma laboral, que fa passar el govern francès per un dels moments més delicats de tota la legislatura.

Còrsega, a la recerca d’un camí

He passat tres dies a Còrsega fent diversos reportatges sobre la situació de l’illa, cent dies després de l’arribada al poder dels nacionalistes, per primera vegada. Tres dies no és gaire, però he pogut fer diverses entrevistes, entre les quals amb els dos principals líders de la coalició Pè a Corsica, Gilles Simeoni (autonomista) president del consell executiu i Guy Talamoni (independentista) president de l’assemblea de la regió. Amb el meu company càmera Rodrigo hem parlat també amb representants del món econòmic, cultural, de l’entorn dels anomenats presos polítics, i força gent del carrer. M’ ha quedat la recança de no haver pogut fer una entrevista al prefecte, el màxim responsable de l’estat a l’illa, malgrat la meva insistència.

IMG_0127Gilles Simeoni, president del consell executiu cors.

De Còrsega m’enduc la sensació que els nous governants fan una aposta de llarga durada. Que tenen un dipòsit de confiança de la població que va més enllà del volum de vots que els va donar la victòria, un 35%. I que, si no s’equivoquen gaire, i si mantenen una bona cohesió interna, romandran uns quants anys en les institucions de l’illa. Plantegen un programa autonomista moderat que depèn, en bona mesura, de la voluntat del govern francès: només París pot obrir la porta a una reforma estatutària, a la cooficialitat de la llengua corsa o a l’amnistia pels presos i perseguits per la seva relació amb la violència política del FLNC, que va deixar les armes el 2014.

flnc_2El comunicat amb què el FLNC anunciava que deixava la lluita armada

Són objectius difícilment realitzables, perquè a la capital estan molt més amoinats per altres qüestions i tenen la perspectiva de les eleccions presidencials de 2017, mal moment -també a França- per a concessions territorials. A més, es troben amb un Manuel Valls  que  marca els límits des d’entrada, negant l’existència d’una “nació corsa”. El “fet diferencial” és molt mal paït per una república que fa de l’Égalité un tòtem útil per a tots els debats.

El tancament de l’executiu donarà arguments addicionals al discurs que acusa el jacobinisme centralista de les mancances que arrossega l’illa, la regió més pobra de França. Per això em sembla que els nacionalistes corsos han arribat al poder per quedar-s’hi una temporada llarga, si saben gestionar les circumstàncies i si adapten els seus ritmes a les expectatives dels seus votants. Aquests van donar un suport escàs (7%) al partit independentista Corsica Libera en la primera volta i el seu líder, Talamoni, ha sabut llegir el missatge. Proclama sense embuts que la independència no és a l’agenda, per uns quants anys. El discurs de la por a la ruptura amb França sembla desactivat.

IMG_0126Guy Talamoni, un històric independentista. President de l’assemblea regional

Pè a Corsica va tenir el suport d’un electorat “ras-le-bol” que vol castigar els partits tradicionals, que en altres llocs de França ha optat pel Front Nacional.  que a l’illa té una presència residual. Però també va recollir molts vots de la Còrsega rural, dels petits empresaris i, el que és més significatiu, dels joves. Aquests han fet seu el discurs nacionalista perquè trenca amb el passat i marca objectius diferents. Són els més mobilitzats i expressen un compromís creixent amb la llengua corsa, amb el territori -que en altres temps el FLNC havia pretès protegir a cop de bomba i sabotatge- i contra l’especulació urbanística. I tindran un paper clau en l’evolució del “procés cors”, si copiem un terme que ens és molt proper, i que, a Còrsega, molts contemplen amb una barreja d’admiració i d’enveja.

IMG_0042Ajaccio. La ciutat, entre el mar i la muntanya. Còrsega, marcada per la geografia

Catalunya i Còrsega tenen punts en comú, però són dues realitats molt diferents. Són difícilment comparables, en paràmetres econòmics o demogràfics, per exemple.  Però els nous governants de l’illa necessiten referents i aliats, i en veuen un de clar a Barcelona, on hi ha un govern que, tot i que sobre el paper estigui situat unes quantes pantalles més enllà, té la mateixa necessitat de trobar ancoratges exteriors, encara que sigui una modesta illa de 320.00 habitants. Els mateixos que la molt independent Islàndia, per exemple…

Aquestes són les cròniques que hem fet i han estat emeses per TV3:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/el-nacionalisme-revifa-a-corsega/video/5593295/

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/corsega-el-final-de-la-violencia-i-lamnistia/video/5593075/

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/corsega-i-la-llengua-corsa/video/5593282/

I aquest, un reportatge més llarg, de set minuts, tocant totes les qüestions

https://t.co/hcoANF8GYk

amb una impagable síntesi històrica elaborada per Jaume Bartrolí, Isabel Galí i Miquel Àngel Garcia Francheri

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mon-324/breu-historia-de-corsega-lilla-oblidada-de-franca/video/5593293/